Manifest:

Mascles admirats com a activistes ens han agredit físicament, sexualment, psicològicament, verbalment, ambientalment. 

Hem patit i patim seqüeles físiques, psicològiques i socials. Hem hagut de seguir teràpies físiques, psicològiques i farmacològiques. Hem perdut espais, companyes, amigues i feines.

Quan n’hem parlat, hem estat excloses d’allà on militavem: moviments socials, organitzacions, casals, sindicats, agrupacions d’electors, partits polítics. No estam parlant de VOX. Parlem de l’autoanomenada Esquerra Feminista. I això ho fa més greu, més cínic.

Ens han tractat de traïdores, venjatives, boges, punitives, exagerades. Per parlar. Per assenyalar les agressions. Per tractar d’evitar que els masclistes agressors ocupin llocs de poder dins del feminisme. 

Ens han fet callar. Ens han fet el buit. Ens han expulsat. Ens han amenaçat. Ens han aïllat. Ens han deixat soles. Ens han tornat a agredir: els amics i les amigues dels agressors, els agressors mateixos.  

Ells i elles encapçalen manifestacions feministes. Es pinten de lila. Es fan fotos. Participen de mítings, concerts i dinars populars. Parlen en plural femení. Presenten propostes feministes a les assemblees i institucions. Escriuen, publiquen, editen articles i llibres feministes. Pretenen ser referents ideològics del moviment i el segresten. A nosaltres, per contra, se’ns nega el dret a existir.

Algunes ens hem hagut de crear perfils amb pseudònims a internet per poder parlar-ne sense por a ser rebutjades. Altres ho hem fet a cara descoberta. Però ens hem trobat. Ens hem contat les nostres històries de terror. Hem plorat juntes. Ens hem donat suport. Ens hem unit. No estem soles.

Som activistes. Som moltes. No callarem. No volem que cap dona més passi el que nosaltres hem passat. No serem mai més invisibles. Ens trobareu de cara.

Cartell:

Comunicat:

El 25 de Novembre, dia mundial contra les violències masclistes, és un dels dies que més ens costa sortir al carrer, estar a prop de les nostres o, fins i tot, navegar pels espais virtuals. El nostre 25N s’ha convertit en dolor, vergonya i ràbia. I ens hi neguem.

Aquesta data que, durant tant de temps, hem assenyalat als nostres calendaris com a dia de feina col·lectiva, d’aixecar la veu i la mirada, de crear noves sinèrgies i, sobretot, de fer-nos visibles, s’ha anat transformant en una data en la que ens amaguen i esperem que passi ràpid. Una data que ens fa mal.

Aquest és una de les tantes conseqüències que la violència masclista institucional executada per les organitzacions dels moviments sociales té sobre nosaltres. Un nosaltres format per les supervivents d’aquesta violència que, tot i que passin els anys i les gestions, no s’atura.

Aquest any hem decidit dir prou. No és que no haguem dit prou o que no haguem intentat aturar aquesta violència contra nosaltres o contra les nostres companyes abans; ho hem fet i ho seguirem fent, però enguany posem un punt i final a el que han estat els nostres darrers 25 de novembre.

La revictimització, l’aïllament, el silenciament, la infantilització i la omissió d’ajuda són formes de violència masclista i totes elles les practiquen diverses organitzacions, que es consideren revolucionàries, dins dels moviments socials i els partits polítics.

Dir prou a la violència masclista vol dir, primer de tot i com a mínim, aturar-la. La revictimització, l’aïllament, el silenciament, la infantilització i la omissió d’ajuda són formes de violència masclista, i totes elles les practiquen diverses organitzacions dins dels moviments socials i els partits polítics. Sabem que la teoria diu que és impossible i inadmissible, però malauradament també sabem que és el patró d’actuació que duen perpetuant durant molts anys.

Se’ns fa incomprensible, sobretot, aquesta part: la part de no haver progressat i de repetir les mateixes dinàmiques destructores per les dones víctimes de violència masclista. Sabem que l’aprenentatge és un procés, sabem que els espais anticapitalistes i/o polítics no estan exempts de contradiccions i que cal treballar per millorar. Però les millores no arriben i els canvis no s’observen. I el dolor creix.

Tenim un cistell ple d’històries que comencen, evolucionen i acaben de la mateixa manera: comencen amb una agressió (o varies) per part d’un home dels moviments socials i amb una dona que s’omple de valor per denunciar. Avancen amb la promesa d’un procés reparador (emparat per uns protocols que s’apliquen diferencialment en relació a l’status de l’agressor i de l’agredida) que mai té lloc, que destrossa, esgota, qüestiona i violenta a la dona. La història acaba amb la dona abandonant (o sent expulsada, directament) l’espai de militància, i fins i tot el poble o la ciutat, i l’home segueix gaudint de l’espai anteriorment compartit i de l’acompanyament de les qui havien de cuidar a la companya agredida. Tot això revestit de silencis, allunyaments i frivolitats diverses per part de l’entorn de l’agressor, que sovint també era l’entorn de l’agredida. 

Una violència que no existiria si aquestes institucions, i per tant tota la seva militància, no la justifiquessin i venguessin com a fòrmula per aturar les violències masclistes, ja que, clarament, no ho és.

Aquesta manera cíclica de funcionar entorn la violència masclista és una pràctica òbvia de violència institucional. Una violència que no existiria si aquestes institucions, i per tant tota la seva militància, no la justifiquessin i venguessin com a fòrmula per aturar les violències masclistes, ja que, clarament, no ho és. Amb aquesta manera d’actuar no només no s’atura la violència sino que se’n exerceix més, i es va sumant a una motxilla impossible de carregar.

Quan parlem «d’espai» parlem d’organitzacions consolidades dins de l’esquema anticapitalista com la CNT, Endavant – OSAN, la CUP o Arran; també parlem de partits polítics com ERC o d’agrupacions de votants com l’Alternativa. I estem segures que des d’altres contexts que desconeixem (i que voldriem conèixer) es podrien incloure moltes més sigles.

Les organitzacions i agrupacions polítiques tenen poder i ostenten privilegis que cal que siguin posats en benefici d’aquelles que no en gaudeixen, que creiem que podem estar d’acord que no són els agressors, sino les agredides.

Volem que els protocols deixin de ser una excusa per torturar-nos.

Volem recuperar els dies i els espais que ens pertanyen i deixar de patir cada vegada que aquestes organitzacions violentes fan bandera d’un feminisme que no apliquen. Volem que s’assumeixen responsabilitats polítiques per totes les males gestions dels darrers anys. Volem que els protocols deixin de ser una excusa per torturar-nos. Volem que deixin el feminisme en pau mentre no siguin capaces d’arribar al mínim: a aturar la violència.